Fa uns mesos, assistint a una acte promogut per la Fundació Rafael Campalans, em va arribar a mans un interessant article que parlava dels diferents tipus de partits polítics que històricament havien anat sorgint i explicava que les característiques dels temps presents feien que actualment tendissin a esdevenir quelcom que anomenava partits cooperatius (Los nuevos partidos políticos: los partidos cooperativos). De forma molt resumida, aquest tipus de partits es caracteritzen per tenir:

• uns líders molt exposats mediàticament;
• uns think tanks generadors de discurs i que marquen les estratègies a seguir;
• plataformes reivindicatives a peu de carrer, expressió de les demandes més punyents del moment.

Aquesta estructuració pot donar resposta a tres necessitats bàsiques de qualsevol projecte  polític (petita ampliació del que ja vaig tractar a La percepció política‏): definir què es vol i els perquès d’allò que es reivindica; pensar en com dur els objectius a terme; a més de cercar els lideratges que millor serveixin de transmissores dels missatges i les voluntats definides, capaços de comunicar i engrescar a la ciutadania. Òbviament tots els nivells han d’estar fortament interrelacionats i el model només pot funcionar amb eficiència si hi ha una comunicació constant entre els diferents actors.

Per altra banda, en els darrers temps sembla haver-se arribat al consens de que cal obrir els partits, principalment aquells que vulguin ser considerats de progrés i aspirin a ser representatius de les demandes i els anhels de la majoria de la societat. Sovint es dibuixa com l’única sortida possible per superar el desencís amb la política i el fatalisme determinista tan estès avui dia, intentant recuperar la vinculació de la gent amb un projecte col·lectiu i tornant a prendre consciència del poder de la suma de persones que comparteixen el projecte comú de fer un món millor, més just, fraternal i lliure. Es tracta de donar veu a la ciutadania i fer una escolta activa, de prendre nota i donar resposta.

I en aquest sentit s’han endegat diferents projectes i plataformes amb la intenció de ser plasmació d’aquesta voluntat d’obertura i constituir-se en llavor de la que sorgirà aquest nou món o, com a mínim, reflexionar sobre la qüestió. Però la utilitat, el recorregut i els objectius d’aquestes iniciatives sovint no acaben de quedar ben definides, i es corre el risc, per tant, de que, el que comença amb empenta i il·lusió, finalment quedi reduït a desencís i frustració.

Per superar aquests riscos potser un bon punt de partida fóra, quan es pretén encetar un nou marc obert de reflexió, avaluar si s’accepta com a vàlid l’esquema de partit cooperatiu. Afegint-hi després, si fos el cas, sobre quin nivell o nivells es pretén actuar, i com gestionar el traspàs d’informació entre els diferents nivells, tan si són dins de la mateixa plataforma o si del que es tracta és fer aportacions a altres ens de l’organització.

Una altra opció, potser complementària, seria que fos el propi partit el que es dotés a nivell orgànic de mecanismes de recopilació i difusió de les diferent aportacions. Seria com gestionar un catàleg viu d’actors, a quin nivell o nivells de l’estructura cooperativa treballen, el grau de dependència vers el partit (extern, transversal o intern), l’àrea geogràfica i/o sectorial de la seva actuació i, finalment, les propostes i demandes de cada un d’ells. Aquest catàleg hauria de ser públic, per facilitar el màxim possible la tasca de retroalimentació entre els diferents ens, sobre tot per aquells més vinculats a l’organització.

Però també estic convençut que el socialisme democràtic haurà de fer un salt endavant i oferir a la societat un nou projecte per a construir plegats el futur que compartim i anhelem. I aquest dibuix no podem trigar massa temps en dibuixar-lo, o correrem el risc de convertir-nos abans en un anacronisme descol·locat en el temps present.

Certament haurem de continuar defensant, i amb més força que mai, conceptes com els drets socials i serveis públics de qualitat, la cohesió, l’equitat, la sostenibilitat o l’apoderament de les persones. I malgrat tot això, haurem d’anar més enllà.

Més enllà per no oblidar que els mitjans per assolir les nostres fites també importen, que tant significatiu és el destí final com el camí per arribar-hi, doncs transitant per aquest camí és quan estarem creant el nostre nou Món.

Més enllà per a que quan parlem de sostenibilitat no confonguem el concepte pel de viabilitat i llavors l’emprem de forma recurrent i obvia en totes les nostres formulacions.

Més enllà per no acceptar un creixement que comporti més desprotecció, més desigualtats i menys equitat. O un creixement que aporti un cert benestar als nostres conciutadans, però a costa de comprometre els dels nostres veïns o el dels nostres fills.

Més enllà per que, quan promoguem polítiques per millorar la productivitat, fer-ho pensant en la construcció d’un model de societat més just, perdurable i generalitzable; no per millorar posicions en una lluita del tots contra tots, en una competició salvatge i deshumanitzada, en un joc on necessàriament hi han vencedors i vençuts.

Més enllà per a tornar a promoure regulacions que ens permetin avançar en la construcció d’un món millor, però ara amb més ambició que mai, doncs l’àmbit necessàriament haurà de ser més global i alhora les seves articulacions més acurades. Més acurades per a reflectir un concepte de justícia que arribi arreu, però alhora el més simple possible per evitar adulteracions o oferir portes del darrere per a obviar-les.

Més enllà per saber que el nostre model global haurà de comptar necessàriament amb el recolzament i l’impuls de la societat civil. Més enllà per comprendre que el nou marc conceptual general s’haurà de materialitzar a cada localització concreta on s’implementi el model, per acabar configurant el nou sistema d’abast mundial.

Finalment, més enllà per atrevir-se a obrir portes i finestres, superar certes pors a perdre el control i confiar en la intel·ligència col·lectiva. I també inspirar-se en algunes propostes i models que ja han tingut la seva articulació i certa plasmació concreta, com poden ser el Green New Deal, la SocialDemocràcia Global o la Democràcia Econòmica.

Els socialistes prioritzem les persones per sobre del territori, el model de societat per sobre del model de país. Això no vol dir, però, que no tinguem un model territorial ben definit. Afirmem ben nítidament que el nostre model és el federal, i que federalisme és socialisme.

Entenem el federalisme com quelcom transversal; una manera de fer que afecta a tots els àmbits i parteix de la nostra manera d’entendre la política des de la proximitat, i també des de la fraternitat, l’agermanament i la voluntat de pacte. Gestió propera al ciutadà i a la vegada la millor manera d’articular el nostre internacionalisme. En tot cas, es tracta d’un instrument veritablement útil i, llavors, adequadament valorat, només si es posa al servei del benestar de les persones, garant de la cohesió social i la unitat civil.

Des de l’esfera més local, articularem el nostre federalisme sota el principi de subsidiarietat. Tota qüestió es resoldrà des de l’àmbit més proper al ciutadà possible. En aquest sentit apostarem per a que els nostres càrrecs institucionals siguin representatius del seu territori i per posar en pràctica l’elecció directa de tots els càrrecs electes per sufragi universal i vot secret. A nivell de partit hem d’aconseguir la obertura a tota la ciutadania, la presència indistingible entre el partit i la societat civil i un debat constant i constructiu.

Al respecte de l’ordenació territorial apostarem per una Catalunya, una Espanya i una Europa federals. Els diferents nivells administratius s’han d’articular de forma federal i, pel nostre marc natural d’actuació, especialment Catalunya en dins.

Front els que defensin el sobiranisme Catalunya en fora i centralisme a nivell intern, o visions excloents del que és ser un bon ciutadà-patriota, nosaltres presentarem el nostre model de federalisme transversal. Amb voluntat explicativa, dialogant i pedagògica, fent-lo entendre i viure com el model més plausible i eficient per a assolir els anhels i exigències del nostre poble. La millor manera de defensar el nostre federalisme serà exercint-lo.

Dins de l’àmbit espanyol hem d’avançar cap a la superació de les traves amb les que ens hem anat trobant en el camí. No renunciem als nostres vincles profunds, arrelats, històrics i quotidians amb la resta de pobles espanyols. Però caldrà definir un marc de competències que satisfaci les demandes d’autogovern del nostre poble, un model de finançament just per a totes les parts, transparent per a tothom i solidari amb qui ho necessiti, i una estructuració orgànica que representi un model federal complert.

Caldrà impulsar les reformes que calguin, ja sigui de la Constitució Espanyola, per a que pugui encabir el model federal sense cap mena de dubtes, de la llei electoral, per a augmentar la representativitat territorial dels càrrecs públics, així com la d’un Senat realment útil per a la representació efectiva i equitativa del territori.

L’objectiu final serà arribar a l’Espanya federal, i això només es pot dur a terme amb el compromís de totes les parts. Així que se’ns farà indispensable demandar un pronunciament al respecte clar i inqüestionable per part dels nostres companys del PSOE. Hem de constatar que el model federal és el model de tots els socialistes espanyols.

En l’àmbit continental ens centrarem en la construcció d’uns Estats Units d’Europa.  Treballarem per la constitució d’un veritable govern europeu, d’unes polítiques i unes institucions comunes i harmonitzades i d’una democràcia plena que abasti tot el territori en igualtat de condicions. Europa haurà d’esdevenir un agent de primer ordre a nivell mundial i la nostra eina per l’articulació d’estructures de poder polític que permetin avançar en el governament global, una governació en favor de tots el ciutadans del món i no supeditada a cap poder econòmic, financer, mediàtic o de l’àmbit que sigui, per molt gran que sigui aquest.

Els socialistes no volem renunciar a cap dels nostres valors definitoris, i volem ampliar-los i adaptar-los als temps presents. Som un partit transversal, amb vocació de govern i de caire indubtablement progressista. Prioritzem la lluita per l’equitat i l’empoderament de les persones; i ho fem per assegurar la cohesió a tots els nivells (social, territorial, generacional i de gènere) i el progrés social. També entenem  que la sostenibilitat i l’ecologisme són  pilars essencials per a assegurar la solidaritat amb l’entorn i amb les persones del present i del futur.

Per altra banda la realitat i els problemes cada cop adquireixen un caràcter més global. Continuarem, doncs, defensant l’internacionalisme i farem bandera d’un europeisme actiu que avanci cap uns Estats Units d’Europa. Apostarem per la vinculació vers la governació global i el seu aprofundiment, centrant-nos en primer terme en l’estadi intermedi que suposa l’àmbit europeu. Aquest nivell continental haurà de ser una de les màximes prioritats de cara al futur, per tal de visualitzar les propostes que s’hi produeixin i posar fil a l’agulla per solucionar les deficiències i limitacions que avui en dia són tan plausibles.

La nostra manera de fer s’ha de guiar per la honestedat dels nostres plantejaments i la coherència entre el que es pretén i el que es fa, a més d’una voluntat inequívoca de transparència i proximitat. El nostre discurs ha de ser sòlid i defensable a qualsevol escenari i siguin qui siguin els nostres interlocutors.

Però hem de saber adreçar-nos a aquells que són la nostra prioritat i hauran de ser els nostres  principals valedors. Hem de tenir cura dels més indefensos (aturats, immigrants, malats o dependents, per exemple), però alhora exigents amb els deures de la ciutadania i de la societat civil. A més de sol·licitar compromís en l’exercici de la llibertat i l’empoderament.

Hem d’apropar-nos a la gent, escoltar-la, dialogar, fer pedagogia, complir els compromisos i posar en valor allò fet, que haurà de ser la plasmació d’aquest procés de diàleg. Ens comprometem a dir sempre la veritat, quan podem dur endavant el que ens demanden, però també quan sapiguem que no és possible, i inclús quan fracassem en l’intent. En tot cas no ha de quedar cap dubte que treballem al servei de la ciutadania.

Propugnem la distribució de la riquesa i emparem l’estat del benestar. Aquestes defenses són el reflex de la nostra voluntat d’abastir a totes les persones de les seves necessitats bàsiques i imprescindibles per a una existència digna i complerta. Lluitarem per la seva ampliació i no permetrem ni un pas enrere.

Serem el partit dels treballadors, entenent la classe treballadora de manera àmplia, com a contraposició de la burgesa, capitalista o rendista. La de tots aquells que necessiten del seu treball diari per assegurar-se aquesta subsistència de la que parlàvem (digna i complerta), la classe dels assalariats, els aturats, els estudiants, els autònoms, els emprenedors, els pensionistes, etc..

En cap cas defugirem els debats i sempre afrontarem amb valentia els reptes d’una força progressista dels segle XXI. Impulsarem una fiscalitat més progressiva, un major control dels mercats (especialment els dels serveis bàsics, com són els energètics o els d’aliments), més control financer i legislarem per a que la qüestió hipotecaria sigui una càrrega compartida entre les entitats creditícies, la població afectada i les administracions públiques. Lluitarem contra l’economia submergida i els paradisos fiscal, per un Impost a les Transaccions Financeres i contra la corrupció. I no defugirem altres assignatures pendents com són els privilegis de l’església catòlica o el model federal que desitgem per a Espanya, incloses les modificacions de la Constitució i la llei electoral o la remodelació del senat.

Els socialistes volem posar en pràctica una manera de fer basada en la proximitat a la gent. El propòsit es prou clar i alhora divers. Ens ha de permetre tornar a recuperar la centralitat del país i ser el partit millor arrelat i més representatiu social-ment. També ens durà a esdevenir una organització molt més oberta, amable, participativa, transparent i accessible. I tot plegat per construir el relat de la majoria i actuar amb coherència i proactivament davant de les demandes i necessitats de la població. A més de guanyar el combat de la il·lusió, l’honestedat, l’exemplaritat i, finalment, la credibilitat.

Però volem fugir de l’assemblearisme estrident, inoperatiu i centrifug. Així com d’un joc d’equilibris que es resolgui amb el repartiment de quotes de poder distribuït territorialment. El nostre model ha de ser de servei a les persones, confiança en la intel·ligència col·lectiva i d’emanació efectiva de poder de baix cap a dalt.

Tenint present el que volem, passem ara a enumerar una sèrie de propostes que ens haurien de servir per a dur a la pràctica aquesta voluntat, amb la finalitat de provocar un debat que ens ajudi a destriar les més efectives de les que podrien inclús acabar esdevenint contraproduents pels nostres objectius.

Anant d’allò més abstracte al més concret, i del més llunyà al més proper, començarem parlant dels càrrecs electes, les administracions i el sistema electoral:

• Exigir l’assumpció de responsabilitats i fugir de la política d’aparador.
• Impulsar noves lleis electorals, amb limitació de mandats, llistes obertes i circumscripcions més petites per facilitar l’elecció directa per territori.
• Disminuir el nombre de nivells administratius i la burocràcia associada. Impulsar la idea de finestreta única.
• Aplicació estricta del codi ètic.
• Evitar la multiplicitat de càrrecs, ser totalment transparents sobre els ingressos i inflexibles amb la corrupció.
• Reformar del Senat per a que esdevingui una veritable cambra de representació territorial i fer-la funcional.
• Creació de grup propi al congrés.

Tot seguit ens referirem a les propostes sobre com impulsar la democràcia interna del partit:

• Amb primàries obertes.
• Càrrecs accessibles, de dedicació exclusiva i amb limitació de mandats.
• Separant càrrecs orgànics i públics.
• Complint els mandats del congressos.
• Amb l’elecció per sufragi universal de tot càrrec orgànic i electe del partit.
• El congressos han de ser fòrums de discussió, no per a la negociació de càrrecs.

Acabarem amb la manera de reestructurar el partit per arribar a tothom:

• Reafirmant-nos en els nostres valors i sent explicatius.
• Tenint veu pròpia en tots els àmbits i sobre totes les qüestions.
• Dialogant amb tota la societat civil: amb les entitats, amb els diferents sectors i directament amb la gent.
• La voluntat de fer escolta activa ha de comportar compromís de resposta.
• Definint quins seran els nostres interlocutors, cercant lideratges sòlids.
• Combinant els discursos sectorials (gent gran, joves, precaris, nouvinguts, 15M, cultura, emprenedors, …) amb l’elaboració d’un discurs coherent, igual i robust sigui quin sigui el nostre auditori.
• Fent un desplegament en xarxa pel territori, promovent fòrums de debat oberts a tota la societat i impulsant i generalitzant l’estructura dels equips de barri.
• Millorant l’operativitat de l’organització. Tot acte ha de tenir un propòsit i unes finalitat preestablertes.
• Impulsant executives amb pocs membres, coordinades amb l’estructura d’escolta activa i amb la finalitat de formular propostes concretes i realitzables.
• Utilitzant intensivament les noves tecnologies i els nous medis de comunicació, que hauran de ser totalmet oberts i participatius.
• Dividint la tasca de la secretaria d’organització en diferents unitats de dinamització social i responsables web.

Venim d’uns temps en els que s’han ostentat i exercit múltiples càrrecs de poder a molts nivells institucionals, i a la vegada s’ha hagut de combinar-los amb la cessió d’espais de poder, de visualització i de discurs als nostres socis, necessaris per tal d’estabilitzar els governs. Això ens a dut a tenir un relat difuminat i poc clar, i la ciutadania molts cops ha interpretat que el nostre missatge anava a la contra (de la dreta, d’una certa idea de societat o d’unes prioritats), o inclús només a favor de mantenir la poltrona.

Però analitzant amb una mica de perspectiva es fa fàcil discernir clares divergències entre el que s’ha fet durant els nostres governs i el que és habituals en d’altres moments. Malgrat això, ara ens toca, un altre cop, centrar-nos en definir el que volem ser i el que ha de representar la nostra alternativa.

Els socialistes ens reafirmem en els nostres valors. I donem especial rellevància al propòsit de ser la veu d’aquells que tenen més dificultats, els més desemparats. A la vegada tenim la ferma voluntat de que les nostres accions i actituds estiguin en total consonància amb els nostres objectius. Serà essencial teixir vincles comunicatius entre el partit, els nostres governs i  la societat.

A més a més, el compromís de defensa dels interessos dels més desfavorits ens durà a evitar temptacions de sumar-nos a la postura més fàcil. La igualtat d’oportunitats ha d’estar per sobre de la defensa de qualsevol privilegi o el manteniment d’un estatus quo injust. No permetrem caure en un economicisme pur, sinó que continuarem prioritzant clara i decididament el desenvolupament de les polítiques socials.

La política ha d’estar al servei de les persones, exercir la seva representativitat i actuar de contrapoder vers l’econòmic quan aquest pretén imposar la llei del més fort, normalitzar les desigualtat o fer creure que no hi ha alternativa.

Volem potenciar  propostes en favor de la consolidació i la consecució de nous drets socials, i lluitar de forma descarada davant dels que responen amb actituds obstinadament reaccionaries i fóra de mida, tensant la corda fins a posar en perill l’estabilitat institucional o la cohesió social. Som enemics de visions extremistes de la realitat en que tot es redueix a polítiques de trinxera, del amb mi o contra mi. Som de tots i per tots, i no acceptarem deixar ningú desatès.

Front dels que volen jugar al descrèdit de la política per afeblir-la i tenir-la supeditada a d’altres interessos, nosaltres apostarem per la pedagogia i l’exemplaritat com a mecanismes per a guanyar-nos el crèdit i el favor popular. Així, cultivarem el lliure pensament, la cultura i l’erudició, i aquestes seran les font sobre les que beurà el conjunt de la societat, superant els intents d’adoctrinament que pretenguin limitar el seu raciocini i la seva llibertat real.

No son temps de messianismes, hem d’allunyar-nos d’aquells il·luminats que tot ho saben i tot ho fan millor, doncs es consideren éssers escollits. El nostre lideratge ha de consistir en la suma de voluntats per a dur a la pràctica el desig i el bé col·lectiu. Hem de fomentar la manera de fer d’aquells que saben escoltar, explicar-se i aplicar amb magisteri.

També ens enfrontarem a aquells que, davant dels errors o els excessos, responen argumentant que els adversaris són encara pitjors, neguen les evidències, fabulen sobre conxorxes conspiratives o minimitzen els efectes dels abusos de poder. Volem gent que assumeixin les responsabilitats, fins i tot que estigui disposada a fer actes de generositat abans de posar en risc el projecte col·lectiu. Desitgem una organització que no tremoli a l’hora d’apartar les pomes podrides allà on es trobin i s’afanyi a actuar per a que no tornin a aparèixer casos similars.

La nostra vocació és de servei a totes les persones i cobrir les seves necessitats i anhels. Sabem que vivim un moment difícil, de contracció i redefinició, en el que cal trobar noves vies i fórmules per a sortir de l’esvoranc. Ens cal, doncs, perspectiva i amplitud de mires per tractar els problemes de front, en la seva justa dimensió. Al cap i a la fi, es tracta de continuar apostant per allò de mirar lluny i actuar de prop, però ho hem de fer millor que mai.

Per altra banda, agafar perspectiva no vol dir allunyar-nos de la realitat. Ans el contrari, la nostra aposta ha de ser per la proximitat. Volem conèixer la realitat de mans dels nostres conciutadans, saber què necessiten, què esperen de nosaltres i què ens exigeixen. La nostra vocació ha de ser la d’escoltar, una escolta activa que ens comprometi a donar resposta.

Hem de ser el partit de la gent per que som la gent. No ens en distingim, doncs també som ciutadans, veïns, persones implicades en la comunitat, membres de les seves entitats i associacions, usuaris dels serveis públics,… I les nostres direccions i els nostres líders han de ser de la mateixa pasta. No podem permetre que continuïn actuant i sent percebuts com una elit o una casta, per sobre del bé i del mal i al servei de no se sap quins interessos.

Hem d’estructurar, primer el nostre partit i després els nostres governs, amb aquest propòsit. Considerant això, ho hem de fer de manera que les demandes sorgeixin des de baix; arribin als nostres ens propositius; es produeixi un debat multidireccional i multinivell, en profunditat, enriquidor i pedagògic; s’assoleixi una validació de les posicions consensuades; i finalment s’elevin als nivells de presa de decisió, per a que tinguin una expressió clara en la nostra acció diària.

I tenim clar on no volem caure. La proximitat i l’articulació orgànica per tot el territori, que s’arribi a tothom i arreu, no pot esdevenir un joc d’equilibris que es resolgui amb la gestió de quotes de poder territorials. El nostre model, d’inspiració federalista, ha de basar-se en l’emanació del poder de baix a dalt, no en el repartiment del mateix de dalt cap a baix.

Som conscients que les respostes que haurem de donar no sempre seran les que alegrin les oïdes dels nostres interlocutors. De vegades, potser massa sovint, haurem de fer un exercici de realisme i expressar amb absoluta claredat el que pot ser i el que no. Però haurem d’explicar, a més dels perquès, què és el que ens diferencia dels nostres adversaris polítics i ideològics. El nostre projecte, en defensa de les polítiques socials, a favor de l’equitat i la cohesió, té marcades unes línies vermelles que mai traspassarem. Potser s’hauran de fer sacrificis, quan toqui, però no renunciarem al nostre projecte ni al somni col·lectiu. Ens hi va la nostra raó de ser.

Recentment hem tingut oportunitats al respecte que no hem sabut articular prou nítidament. Hem hagut de demanar esforços en forma de congelacions i retallades. Però no hem aconseguit contrastar prou les nostres propostes amb les d’aquells que únicament ofereixen com a alternativa l’eliminació de serveis públics (a més de servidors i drets) i les privatitzacions, que limiten prestacions en favor del benefici privat.

Per a garantir el nostre model, agafarem aire quan calgui, però serà per a continuar el camí. D’altres el voldran canviar per un de pendent més lleugera. I deixar molta càrrega al voral. Així és més fàcil de transitar, només cal no mirar enrere, doncs gran part d’aquesta càrrega abandonada té forma de persones excloses i desateses. Nosaltres serem retrovisor quan faci falta, tornarem a construir nous camins cada vegada i conduirem la nau quan així ens ho reclamin. Aquests seran la nostra voluntat i el nostre compromís.

Al concepte de federalisme ens podem aproximar des de diferents vessants. Des d’una perspectiva més emocional, podem entendre el federalisme com la voluntat d’agermanament entre pobles. Òbviament, això només és possible si les parts hi estan d’acord. Així, en el nostre cas, es tractaria d’una forma de plasmació dels vincles profunds, arraigats, històrics i qüotidiants entre els catalans i la resta de pobles espanyols.

Des d’un punt de vista més funcional, podem entendre el federalisme com una proposta d’estructuració d’Espanya i de definir la relació de Catalunya amb la resta de l’estat. Però també podem entendre el federalime com quelcom molt més transversal: la voluntat de tractar tota qüestió des de l’àmbit polític més proper al ciutadà. Tot el que es pugui gestionar des d’un àmbit inferior, no es farà des d’un de superior.

Sigui quina sigui la concepció que es tingui, potser el primer que caldrà aclarir és quines són les reivindicacions a plantejar i els objectius a assolir. Sabem que, si volem continuar sent un partit d’àmbit català que ofereixi una alternativa de govern, el nostre principal objectiu haurà de ser el govern de Catalunya. Tenim clar que, quan parlem de federalisme, ens estem referint i defensem l’autogovern de Catalunya. Però aquesta aspiració quan es veuria satisfeta? Al gestionar la nostra pròpia hisenda? Anhelem també el nostre porpi dret i rebutgem qualsevol injerència? Ens conformen amb la gestió de la nostra cultura? …

Aclarits els objectius, ens serà més fàcil definir l’estratègia a seguir. En aquest sentit bàsicament serien tres les possibles opcions:

1. Acceptar definitivament les concepcions confrontades de “conllevancia” d’un costat i el peix al cove de l’altre, evitant així tensions i centrant-nos en una visió més endogàmica, defensant un catalanisme explícit i inqüestionable.
2. Impulsar la creació d’una Espanya federal de forma contundent i inequívoca, com la millor manera de gestionar el territori solidària i equitativament.
3. Encetar una nova etapa més reivindicativa de defensa d’un Estat Català dins una Federació Espanyola, expossant-la davant els seus contraris com un mal menor front la deriva sobiranista que està prenent el poble de Catalunya.

En qualsevol cas, l’estratègia haurà d’anar acompanyada de la decisió sobre la necessitat de potenciar la nostra visibilitat i autonomia de discurs mitjançant un grup parlamentari propi al Congrés.

També es farà indispensable tenir un relat suficientment profund i una tasca pedagògica prou elaborada com per a evitar que incoherències argumentals s’instalin en l’imaginari col·lectiu de la població. Un exemple d’això el podem trobar en el cas de la fiscalitat, en el que, alhora que es demanda més autonomia, s’anuncia la incapacitat d’exercir-la amb criteris progresistes degut a la competència interterritorial (dumping fiscal). Així semblaria que l’autonomia tan anhelada només serviria per implementar polítiques liberals, i la mesura progessista hauria de ser la reclamació d’una armonització fiscal. És per això que volíem més autonomia?

El que segueix és el text de base per al primer d'ells, sobre el socialisme en general i els valors, l’espectre ideològic i els pilars sobre els que fonamentem el nostre projecte polític en particular.]

Els valors iniciàtics sobre els que es fonamenta el projecte socialista són els clàssics i sempre recurrents sorgits de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Amb el pas del temps aquests valors s’han anat adaptant, rebatejant i reformulant. Així ara tenim molt clar que defensem la igualtat d’oportunitats i l’equitat, la cohesió a tots els nivells (social, territorial i generacional), l’empoderament com a concepte proper al que no fa gaire en dèiem emancipació, o la sostenibilitat i l’ecologisme com a darreres preses de consciència que la solidaritat no només ha d’anar cap els nostres germans, sinó també vers el nostre entorn natural i les generacions futures. Malgrat tot, encara avui hem de combatre aquells que volen jugar a la confusió de conceptes, com són els que pretenen fer passar com a defensa de la llibertat el fet de reclamar la llibertat de defensar uns privilegis (de classe, nissaga, religió, etc.), o els que confonen igualtat amb uniformisme.

El nostre projecte és un projecte d’ampli espectre, propi d’un partit que vol ser de govern i oferir una alternativa plausible i real als nostres conciutadans. Des d’una visió clàssica, sumen des de marxistes partidaris de la lluita de classes fins a liberals defensors de la forma en que l’entenien els fundadors del moviment republicà. Sota una concepció més actual, hauríem de pretendre abastir des d’alterglobalitzadors o ecosocialistes fins a socioliberals o impulsors de terceres i noves vies. Com diu el nostre company Albert Aixalà, hauríem de ser capaços de construir un discurs que el poguem defensar tant davant dels indignats de la Plaça Catalunya com al Cercle d’Economia.

Els socialdemòcrates creiem que el lliure mercat és el millor escenari on es desenvolupa l’economia i és el millor mecanisme de filtre per a destriar aquelles iniciatives necessàries i viables d’aquelles que no ho són. Però els mercats també poden crear injustícies i desequilibris, i poden caure en una espiral autofagocitària que cal evitar de totes totes. Per això és essencial trobar l’equilibri òptim entre la llibertat del mercat i les regulacions que impedeixin aquests abusos i riscos.

L’altre pilar fonamental de la nostra manera d’entendre la societat, un cop garantida la generació de riquesa, és la seva distribució. L’estat del benestar és el nostre compromís al respecte. És el reflex de la nostra voluntat d’abastir a totes les persones de les seves necessitats bàsiques i necessàries per a una existència digna i complerta. En els temps que corren, ens toca fer una defensa aferrissada d’allò que ja s’ha assolit. Però mal favor faríem si ara ens oblidéssim de tot allò que ens queda per fer.

També cada cop tenim més present que hem de tenir cura del món en el que vivim i del llegat que deixarem als nostres fills. Així doncs, si apostem pel lliure mercat per tractar la viabilitat econòmica i per l’estat del benestar per gestionar l’equitat social, caldrà definir criteris i desenvolupar polítiques que garanteixin la soportabilitat del sistema i l’habitabilitat del planeta. Un cop tinguem establert aquest tercer pilar, l’ecologista, ja haurem completat un sistema respectuós amb el desenvolupament sostenible.

Per acabar, també som molt conscients que la realitat i els problemes cada cop adquireixen un caràcter més global. Així doncs, el nostre compromís i arrelament amb la gent ha d’anar acompassats amb una aposta, vinculació i projecció per la governació global, centrant-nos en primer terme en l’estadi intermedi que suposa l’àmbit europeu. Aquest nivell continental haurà de ser una de les màximes prioritats de cara al futur, per tal de visualitzar les propostes que es produeixin i posar fil a l’agulla per solucionar les deficiències i limitacions que avui en dia són tan plausibles.

I aquesta proposta socialdemòcrata haurà de constituir necessàriament un salt endavant. Haurà de presentar un model adaptat als temps, els temps de la globalització, la difuminació de les fronteres i la consciència sobre la finitud dels recursos del planeta. I, com a tal,  seria desitjable que fos generalitzable en l’espai i perdurable en el temps. Que arribés a totes les persones del planeta a l’actualitat i en el futur.

Partint d’aquest ambiciós objectiu, es fa necessari impulsar un canvi de paradigma econòmic. Parlem de la competitivitat. La concepció general que es té sobre aquest terme és el d’un avantatge comparatiu respecte altres actors del sistema[i]. Així, com es tracta d’un terme relatiu, la millora d’una part necessàriament va en detriment d’una altra. Òbviament doncs, el propòsit de la millora de la competitivitat no és ni generalitzable ni perdurable, doncs no es cerca un equilibri satisfactori per a totes les parts implicades i cau en una espiral de tensions sense fi.

Així doncs, l’objectiu no pot ser la millora de la competitivitat, sinó simplement l’increment de la productivitat. Seguint aquest paradigma es pretén produir la quantitat de bens desitjable amb el menor cost possible. D’aquesta manera es millora l’eficiència, la creació de riquesa i el respecte vers el desenvolupament sostenible. En conseqüència es tracta d’un paradigma totalment generalitzable i perdurable, allò que cercàvem.

Hi ha qui argumentarà que una cosa porta a l’altra, i que la millora de productivitat comporta una millora de la competitivitat. Però no hem de confondre objectius i efectes. De la mateixa manera que, quan promulguem que els nostres conciutadans practiquin hàbits saludables (menjar sa, fer esport, veure amb moderació o no fumar), ho fem en favor de la seva qualitat de vida, i el fet que aquests hàbits ajudin a disminuir els costos sanitaris globals, posem per cas, pot ser un efecte desitjable, però no esdevé ni ha d’esdevenir l’objectiu principal.

[i] També es pot entendre la competitivitat de manera semblant a la productivitat, com la capacitat de generar la major satisfacció al menor cost. Però aquesta no és la idea que generalment es vol expressar quan es fa ús d’aquest mot.